IagoMax
  Iago3
 

 

UNA HISTÒRIA ANOMENADA IAGO

- 3 -



27/10/2024

Mentre aquell home, que carregava a la mirada deu anys més dels que tenia, em parlava dels que havien estat els primers moments feliços de la seva vida, dura, injusta i contradictòria
, jo no feia més que relacionar les seves paraules amb ella. Em parlava de l'amor, i per mi l'amor durant tota la meva vida només havia tingut un nom. Sabia que ella m'estimava, de la mateixa manera que jo l'estimava a ella, malgrat que no me'n sentís digne. L'experiència m'havia ensenyat a pensar que l'amor sempre acabava per desgraciar les relacions personals anteriors entre dues persones.
Relacionava estimar amb patir, jo llavors, i no volia que res em separés d'ella. Tenia por de perdre-la un dia, de tenir l'atreviment d'estimar-la i poc després adonar-me'n que aquell amor no tenia cap sentit, que la perdia. Que tot el que havíem anat construínt aquells anys havia desaparegut. L'estimava massa per dir-li-ho, i tenia molta por, jo. Por de trencar amb ella abans de començar-hi. Por de perdre-la abans de tenir-la. Por de patir el mateix destí que havien patit els meus pares. M'havia anat a trobar abans d'anar a l'hospital. La Clara se l'havia trobada al Peris, i li ho havia explicat. La meva àvia creia que no era una bona idea anar a la clínica uns dies després que ell despertés d'un son de tretze anys de duració. Deia que havia d'anar poc a poc, que estava afectat encara, que no hi anés perquè em faria mal i sortiria d'allà més perdut que mai. No li vaig fer cas.
Quan em disposava a marxar del pis que compartia amb el Mateu, ella va trucar al timbre... li vaig obrir i allà vaig trobar-me-la, mirant-me amb els seus inmensos ulls castanys, amb la seva cabellera rinxolada de color d'ametlla, i la seva boca de seda somrient-me amb esperança. La mateixa esperança de cada cop que ens trobàvem.

-Puc passar?- va demanar-me, i jo vaig assentir amb el cap i vaig separar-me de la porta per deixar-la entrar. Ella encara em mirava, el seu somriure s'havia relaxat, però la seva mirada ho deia tot. Vaig evitar-la. Havia de dir alguna cosa per trencar la màgia, abans que es produïs entre ella i jo

-Què vols?- vaig preguntar encara sense mirar-la

-La Clara m'ha dit que penses anar a veure el teu pare a l'hospital- em va dir, i jo vaig suposar, per uns segons, que la Clara l'havia convençuda perquè em fes desistir d'aquella idea. L'àvia Clara que sempre es ficava en tot... no havia ficat prou la pota en la seva absurda vida per continuar controlant la dels altres?? Vaig estar a punt de protestar, però ella em va interrompre.

- Havia pensat que podia acompanyar-te... puc quedar-me fora, si vols, mentre tu parles amb el teu pare- va afegir en veure l'expressió del meu rostre, no me l'esperava, aquesta- has compartit amb mi la major part dels teus sentiments, de les teves pors.. no vull deixar-te sol ara. La teva àvia, la Clara, no entèn perquè t'encaparres en anar-lo a veure, jo si. Sé que necessites saber què va passar exactament, perquè va fer el què va fer i com eren, ells, el Max i el Iago, perquè tu no te'n recordes, els tens presents a partir dels records, del que t'han explicat els altres... però necessites saber de primera mà com eren, quines eren les seves qualitats, els seus defectes... sé quantes vegades t'has preguntat què en devien pensar, el Max i el Iago de la teva vida, del què fas a cada moment... estàs a punt de parlar amb ell, no vull deixar-te fer-ho sol... si vols anar a l'hospital és la teva desició, però m'agradaria ser a fora, per fer-te costat, per compartir-ho amb tu, quan surtis d'aquella habitació... què hi dius?- vaig estar a punt de somriure, encara que tenia por. Com podia ser? En aquell moment vaig tenir la certesa absoluta que ella podia llegir-me el pensament. Com podia saber tot allò? Ho intuia en el que jo li deia? Podia llegir més enllà de les meves paraules quan em negava a obrir-li la meva ànima completament? No, definitivament no podia tenir secrets per a ella. Encara que allò m'espantés. No em llegia el pensament, era simplement la persona que millor em coneixia del món. I allà em feia espantar, com si no pogués acceptar del tot l'afecte que ella m'oferia, la tendresa, la generositat, la complicitat, l'amor.

-Ho sento, però vull anar-hi sol... ja he pensat en tu- vaig mentir, perquè em va fer mal per un moment pensar que pogués desil·lusionar-la, decebre-la- he pensat de dir-te que vinguessis amb mi, però crec que he de fer-ho jo sol. T'ho explicaré tot, t'ho prometo, però et demano que em deixis anar-hi sol. En el fons soc jo qui ha de fer aquest pas - vaig veure els seus ulls quan em mirava i de seguida vaig sentir la necessitat de tornar a afegir alguna cosa per fer-la contenta- de seguida que torni a casa seràs la primera persona a qui trucaré per quedar i parlar del tema. Però t'he de demanar que marxis, vull anar-hi sol a aquesta cita. Només ell i jo, m'entens?- ella va asentir amb el cap. Vaig provar de llegir el seu estat d'ànim en l'expressió de la seva cara però no vaig poder intuir res, no semblava disposada a deixar-m'hi.

-Ànims, d'acord?- em va dir- i sigui el que sigui que descobreixis, saps que podràs comptar amb mi-

-És clar que si - vaig dir somrient. Vaig notar que el meu gest, els meus ulls i les meves faccions transmetien unes ganes d'abraçar-la i d'acariciar-li cada porció del seu cos que sempre tractava de dissimular. Vaig entendre que havia d'anar-me'n- bé, me'n vaig- vaig dir provant d'apartar-la de la porta sense acaronar-li la pell- seràs a casa no aquesta nit? Ho dic per quan et truqui...

-Sí - va dir- bé, potser truco la Cinta i aprofito per sortir a prendre alguna cosa amb ella. M'ho va demanar fa uns dies... abans que passar la tarda sola prefereixo passar-la fent-la petar amb ella. Com a mínim no deixa que m'avorreixi- va explicar tractant de convertir aquella conversa en un intercanvi de paraules naturals i espontànies entre dos cosins que coincidien per casualitat. No era així, evidentment.

Vaig obrir la porta i vaig sortir, ella em va acompanyar. El pis on vivien el David i la Marta amb la Cinta l'obligava a caminar al meu costat fins a la cantonada. Després ens separàvem. Quan hi vaig arribar em sentia extranyament, alleugerat i decebut, les dues coses...

-Bé, que vagi bé. I truca'm- va fer ella mirant-me amb complicitat. Jo aquell cop no vaig evitar la mirada.

-Sí, no pateixis- abans de començar a caminar i de trencar, ara si, la màgia que hi havia entre nosaltres dos, vaig afegir -Fins després, Carolina-

Mentre me n'anava vaig envejar la Cinta, la filla gran del David i la Marta, perquè ella podria gaudir de la seva tieta tota la tarda i jo l'havia deixat palplantada veient-me allunyar una vegada més. Provava de no pensar-hi aquella tarda, de concentrar-me en l'home que tenia davant meu. Amb el qual havia desitjat parlar tant de temps... i no podia fer-ho, alternava els dos temes. Els dos rostres. El seu i el de la Carolina, paral·lelament, sense adonar-me'n.

Ell m'explicava la història de la seva vida, que també era la meva. Em parlava del Max, del meu pare, i d'aquell Iago del qual no en quedava res, tret d'una ombra del que havia estat. I un fill de divuit anys que havia cregut perdre'l per sempre amb poc més de quatre anys.

-Explica-m'ho tot, si et plau. Sé que potser és cruel el que et demano però he passat molt de temps pensant en tu, en el Max... necessito saber qui ets- havia dit només seure al seu costat- si et plau, Iago. Parla'm de vosaltres dos. Del Max i tu. Diga'm qui vau ser. Si et plau...

No sabia que estava a punt d'endinsar-me en el relat més emocionant i meravellós de la meva jove vida...

Vaig admirar aquell home que tenia davant. Perquè el Iago Vilches després de perdre-ho tot, després de perdre tretze anys de la seva existència en coma en una clínica privada estava a punt de relatar-me la història que l'havia portat fins allí. De parlar-me de l'amor que li havia tornat la vida i també que se l'havia presa... per un moment ja no només era el Max, no hi havia cap mirall allà, a l'habitació blanca on èrem, però vaig sentir-me en Iago Vilches i Aliaga, també. Llavors vaig comprendre que no n'era només un dels dos, els dos formaven part de mi. I em vaig prometre no oblidar-ho mai, perquè vaig entendre que era l'única manera de perdre la por a la vida. Per això anava a veure el meu pare, per retrobar-m'hi i també perquè m'ensenyès a aprendre a estimar, a donar-me, com ell ho havia après al costat del Max. Per això necessitava saber com havien viscut. Per aprendre a estimar.

 

Stefany

 
  Total: 74418 visitantes (176160 clics a subpáginas)  
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=