IagoMax
  ElGranSopar3
 

 

EL GRAN SOPAR

- 3 -



El Max es quedà mirant fixament el Iago. Aquest volgué girarse cap als convidats però era incapaç de fer-ho veient com l'esguardava la seva pròpia parella. Estava clar que el Max esperaba una confirmació, una explicació... però perquè dimonis el Gonzalo havia hagut...? Quan el Max havia tornat havia intentat parlar amb el seu amic cuiner, demanar-li disculpes per si... el Gonzalo s'havia fet il·lusions. Creia que aquelles últimes setmanes abans de que el Max reaparegués a la vida del Iago havien significat alguna cosa per a tots dos... segurament per això havia fet el que havia fet. Com explicar-li que realment el Max sempre havia estat present a la seva vida? I, sobretot, com explicar-ho al propi Max...

- No penses dir-me res?- estava tan seriós que el Iago va tenir por. Però realment que podia haver-li dit el Gonzalo que fos prou greu perquè es negués a escoltar-lo i a creure'l? No, estava segur que això no passaria. Però els ulls del Max, carregats de pors i de dubtes, el feien vacil·lar

-Max, aquí no. Anem un moment a... la cuina?- va probar de dir ferma però afectuosament. El Max sense dir-li res va començar a caminar. El Iago, ara si, es va girar un moment cap als amics del seu nòvio, i abans que aquests poguessin dir-li res, va seguir el seu xicot. La Maria, que havia estat a punt d'obrir la boca, sense saber ben bé que dir va tancar-la i es va mirar l'Eva que li tornà una mirada molt semblant a la seva. Tots estaven incòmodes i cap d'ell sabia com actuar.

A la cuina el Max, parant-se en sec es tornà a mirar el Iago i, creuant els braços al voltant del seu cos, començà a parlar

- Ara diga'm el que m'hagis de dir, Iago- el Iago feu esforços per semblar convincent. Es mirà el Max directament als ulls i provà de trasmetre-li força i confiança

-Max, escolta, no sé què t'ha dit exactament el Gonzalo, però...

-Què és el que he de saber?- el va tallar

- Veuràs, quan tu vas marxar el Gonzalo i jo ens vam anar fent amics. Em sentia molt sol, no sabia què passaria amb nosaltres dos... aviat em vaig adonar que ell m'anava al darrera. Li vaig dir que no podia ser, que jo no podia oferir-li el que ell volia... però just en aquell moment vas trucar tu per telèfon- el Iago va fer una pausa tot observant la reacció del Max. Aquest no havia mogut ni un múscul, així que va decidir continuar- era el dia 23 de desembre. Em vas dir que no tornaries a casa per les festes, te'n recordes? Em vaig desanimar totalment. Pensava que si no venies era per no veurem, perquè no et senties preparat per encarar-te amb tot el que havies deixat a Barcelona... suposo que per un moment vaig pensar que el que t'havia passat era tan gros que potser no et sentiries preparat per tornar. Vaig pensar que potser el que havia de fer era tractar de refer la meva vida. I sí, mesos més tard vaig pensar per un momentque potser si m'esforçava a deixar de veure el Gonzalo com un amic podia sorgir alguna cosa i li ho vaig dir a ell, però...- el Max va tancar els ulls i el Iago va tornar a parar en sec

-Va passar alguna cosa?- el Iago va respirar fons

-Sí, però no...-

-O sigui, que això és el que jo havia de saber? Que mentre jo estava fora t'ho vas muntar amb un altre?-

-Max, escolta'm, no m'ho vaig muntar amb ell-

-Ah, no? I llavors que se suposa que va passar? Perquè m'acabes de dir que si que hi ha hagut alguna cosa entre vosaltres, Iago. En què quedem?- el Iago se sentia descol·locat. No entenia perquè el Max li parlava en aquell to ni perquè s'encaparrava a muntar-li aquella escenas a mig sopar de Nadal. Era comprensible que la trucada l'hagués deixat angoixat o trasbalsat però ell mai no li havia donat motius perquè desconfiés d'aquella manera

- Sí em deixessis parlar potser podria explicar-t'ho. Vam estar a punt de fer-nos un petó un dia..-

-Ah, collunut, Iago, collunut, de veritat- el Iago va decidir fer veure que no havia sentit el comentari del Max

-... ell va estar a punt de fer-me'l i jo no savia com reaccionar però finalment li vaig dir que no podia fer-te això...- el Max va riure. El Iago en veure-ho va callar en sec, sorprès

-Si us plau, Iago, que és l'estratègia més vella del món. Quan t'enxampen en una cosa d'aquestes el més fàcil és dir que la iniciativa va ser de l'altre i que tu en realitat no volies fer res, però...- el Iago ja o se sentia preparat per escoltar res més. Allò era massa. Aquest cop va ser ell qui va tallar-lo

-Però tu de debó creus que jo t'he fet el salt? Em creus capaç?- el gest del Max va desconcertar completament el Iago. El mirava massa directament quan va parlar

-Sí- el Iago es va tapar la boca amb la mà

-Òstia...-

-Sinó perquè no m'has explicat tot això abans? I perquè et continues veient amb el Gonzalo? Que et penses, que no sé que...?- el Iago el va tallar de nou. Es notava un nus enmig de l'estómag que cada vegada se li feia més intens

-Tantes ganes tens que t'hagi fet el salt, o què?- el Max no va trigar a respondre

-I que t'impedia fer-me'l?- el seu nòvio no va poder controlar-se

-Segurament el que no et va impedir a tu anar-te'n i deixar-me tirat- el Max, per uns moments, va neutralitzar el gest

-No podia quedar-me aquí, Iago. M'hi ofegava-

-Ja. Doncs jo ja començo a estar-ne tip de sentir que tofegues al meu coastat- el Max va abaixar la mirada, negant amb el cap. Es va fer un silenci gairebé absolut. Els comensals no s'atrevien a dir res. Havien sentit els crits i els savia greu veure com els seus amics discutien d'aquella manera just el dia d'aquell sopar de Nadal que havien organitzat. El Iago, de cop, es va recordar d'ells. Mentre pronunciava les últimes frases havia oblidat per complet que el Max i ell no estaven sols.

-Anem a sopar, va. Després n'acabem de parlar- el Max va riure tènuament en sentir el comentari

-Ves-hi tu. A mi no em surt gaire bé fer l'hipòcrita- el Iago el va mirar sense saber que sentia exactament. Era una barreja d'emocions. Ràbia, decepció, desconcert, dolor, llàstima... llàstima per l'escena que acabava de viure i que no esperava que arribés a succeir mai entre el Max i ell. I menys després de la seva tornada. El va veure sortir de la cuina i dirigir-se a l'habitació que compartien els dos. Quan el Max en va sortir amb la xaqueta posada el Iago no va saber quina cara posar. El veié agafar les claus del rebedor i sortir de casa donant un cop de porta.
Es quedà en silenci, parat, descol·locat per uns moments. Li feia vergonya sortiral menjador després del que havia passat però no podia quedar-se a la cuina eternament. Finalment però no va ser ell qui va sortir. Els que havien estat els seus companys de taula durant aquella nit van apareixer a la cuina, encapaçalats per l'Eva i el Juanjo. Se'l van mirar uns segons. Es notava que com ell, no savien que dir

-Iago...- va dir l'Helena darrere d'ells.

-Ho sento molt, nois- la va interrompre el Iago amb un fil de veu- em sap greu que hagueu presenciat aquesta escena. Jo és que... no sé que dir- va ser conscient que tenia els ulls lleugerament humitejats. L'últim que volia era incomodar-los encara més. La Judit, però, no semblava incomoda quan va començar a parlar

- Iago, si tu vols, podem ajudar-te...- el Iago li va somriure tènuament. La Núria va corroborar les paraules de la seva amiga

-És clar que si. Vols que anem a buscar el Max? Segur que hi podem fer alguna cosa- la Nurieta va asentir amb el cap

- Ens sap greu que us hagi passat això... no voldriem ficar-nos on no ens demanen, però si podem fer alguna cosa...- el Iago els va agrair el gest amb un somriure

-L'únic que faltaria ara és que us atabalés encara més-

-Ei, no ens atabales- va dir-li l'Anna- al contrari, el Max i tu sou amics nostres i ens sap molt de greu veureus així-

-És clar, Iago. Hem passat gairebé un any amb el Max a Moçambic. Sabem que t'ha trobat molt a faltar i que t'estima i ens sap greu que just ara que us heu pogut retrobar per un malentés estigueu així. Perquè segur que ha estat això...- va intervenir la Carmela. L'Eva dubtava a intervenir o no. Finalment, però, va parlar

-Iago, com t'ha dit la Nurieta no voldriem ficar-nos en les vostres coses, però si ens ho vols explicar nosaltres mirarem d'ajudar-te- la resta va assentir. El Iago va sortir de la cuina i tot acostant-se a la cadira que havia ocuptat unja estona abans al menjador, s'hi va asseure. Els altres s'hi van apropar, a la espera que comencés a parlar

-En part ha estat culpa meva- va dir-los- però és que no m'esperava aquesta reacció del Max...-

- La trucada que has rebut...- es va arriscar a dir el Jose, amb l'intenció d'ajudar-lo

-Era d'un amic. El vaig coneixer poc després que el Max se n'anés amb vosaltres a l'Àfrica. Bé, ja ens coneixíem d'abans, del barri. Però poc després que el Max marxés ens vam fer amics. Ell era molt amable amb mi. És cuiner i cada dos per tres em preparava un plat per dinar. Un dia el Beni em va fer veure que el Gonzalo tenia un interès especial en mi... jo li vaig intentar deixar les coses clares, però suposo que ell no ho volia entendre. A sobre tot això va coincidir amb la trucada del Max per Nadal. En un principi havia de passar les festes aquí. A mi em feia molta il·lusió pensar que el podria tornar a veure i que passaríem tot el Nadal junts. I quan vaig veure que no seria així em vaig deprimir. Vaig començar a pensar que el Max no tornaria mai, que no volia tornar al meu costat, i que la gent que em deia que havia de refer la meva vida tenia raó...-

-Però això no era cert, Iago- va intervenir la Danielle aprofitant el seu sobtant silenci- el Max tenia moltes ganes de tornar-te a veure, només que no se sentia preparat

-Ja, però imaginat el que va significar per mi que se n'anés. Volia ajudar.lo a superar l'empressonament de la Clara, volia passar amb ell els mals moments i no vaig poder fer-ho. Se'n va anar a Moçambic ni més ni menys i em va dir que no savia quan tornaria. Jo comprenc que ho necessitava, però tinc la sensació que jo he intentat comprendre'l en tot i que ell no ha fet cap esforç per posar-se a la meva pell...-

-I el teu amic, el cuiner...- va dir-li l'altra Maria. Li tenia molt d'afecte al Max i el Iago, en aquella breu estona que havien passat junts, se li havia fet molt simpàtic. A més li havia fet gràcia l'anècdota dels dos petons. Sentia necessitat d'ajudar-lo

-Sí, el Gonzalo. Doncs potser vaig cometre un error. Però vaig pensar que no podia enterrar-me en vida, i que encara que em semblés impossible en aquells moments havia d'aconseguir oblidar el Max i que potser el Gonzalo era la persona més idònia. El veia tan atent, tan fidel i tan pendent de mi que... que li vaig parlar d'aquests pensaments-

-Al Gonzalo?- li va preguntar la Marina obrint molt els ulls

-Sí, a mi ara també em sembla una bogeria. Segurament hauria d'haver trucat al Max i parlar-li de les meves pors, però creia que no serviria de res. Que no ho comprendria, que es molestaria... vaig intentar enamorar-me del Gonzalo. Ja sé que aquestes coses no es forcen però suposo que estava tan capficat en no passar-ho més malament del que ja ho havia passat que no me'n vaig saber adonar. Ara veig que no el podria haver oblidat mai, el Max. Savia que era l'amor de la meva vida, ho sé des del dia que vaig ser conscient que havia començat a estimar-lo. Però no he volgut adonar-me que el que volia aconseguir enamorant-me d'un altre era impossible fins que no ha estat massa tard-

-Iago...- va provar de començar el Juanjo. El Iago, malgrat que noel va sentir semblava haver-li llegit el pensament, doncs estava a punt de contestar la pregunta que el Juanjo no savia com formular. De fet dins del cap de tots estava aquella pregunta... i tots creien saber-ne la resposta

-No l'he enganyat. Poc abans que el Max tornés vam estar a punt de fer-nos un petó amb el Gonzalo, però no va passar res. Suposo que les meves paraules li van donar ales. És natural, no hauria d'haver-li parlat com ho vaig fer, vaig ser injust amb ell i amb el Max. Però tampoc trobo just que el Max ni tan sols s'hagi mostrat disposat a escoltar-me quan li ho he intentat explicar. Mai no li he donat motius per desconfiar de mi. Mai no li he estat infidel, al contrari, ell sap que no podria enganyar-lo mai... o com a mínim pensava que ho savia. Li he intentat explicar la veritat; que el Gonzalo em va dir de quedar una tarda i quan ens acomiadàvem em va intentar fer un petó. En un principi no vaig moure ni un múscul. Però quan vaig sentir el contacte dels llavis del Gonzalo em vaig enretirar. No podia, no podia fer-li allò al Max. Però ell no em vol creure...-

-Però... el Gonzalo i tu aquell dia vau quedar com a amics o...- es notava que la Danielle no savia com acabar la frase. El Iago, però, intuia el quev diria- o era una cita? Vull dirsortíeu junts encara que no hagi passat res entre vosaltres...?- el Iago va restar callat uns segons abans de respondre

-No. Bé, vull ser just. Potser per al Gonzalo sí que era com la nostra primera cita. Però per mi no. I a mesura que anava passant la tarda amb ell me n'adonava que mai no podria ser-ho. Vam anar al cinema, i després em va dir d'anar a sopar alguna cosa... sí, per a ell segurament era una cita. Em devia considerar un amic especial. Però jo no podia considerar-lo com a tal. Per això no podia fer-li un petó. No volia enganyar-me a mi mateix, però tampoc volia viure tota la vida del record del Max i de l'il·lusió que ell tornés. Poc abans de que el Max tornés li vaig dir al Gonzalo que potser era millor que no ens veíessim aquells dies. Que em savia greu si li havia donat falses esperances i que no havia actuat bé, però que no podia fer-ho, que no em veia amb cor. El Gonzalo em va comentar que potser era millor que tallés amb el Max abans de que ens tornèssim a veure. Jo no volia fer-ho i li ho vaig dir. Ell em va respondre que potser només necessitava temps i que m'esperaria. Vaig intentar deixar-li les coses clares però tot i que estava segur que estimava el Max m'agradava veure que hi havia algú prou enamorat de mi per no anar-se'n a l'Àfrica sense ni tan sols demanar-me'n l'opinió-

-No diguis això, Iago, si us plau- va dir-li la Maria- el Max t'estima molt, molt. Ell mateix ens va dir una vegada que no havia estat mai tan enamorat de ningú fins que no et va coneixer a tu- el Iago va somriure tènuament. A la Maria li va semblar que els seulls ulls brillaven una mica.

-Sí, i també ens va dir que li savia greu fer-te patir. Que savia que t'estava fent mal amb la seva decisió i que això també li feia mal a ell mateix- va dir-li el Jose

-Sí, és cert, Iago- va corroborar la Nurieta- jo era davant quan ho va dir. El Max potser no t'ha expressat encara els seus sentiments, però et juro que ets molt important per a ell-

-Doncs té una manera molt especial de demostrar-m'ho- va dir el Iago amb un deix de tristor a la veu- no m'ha deixat ni parlar, abans a la cuina-

-Iago, jo estic convençuda que el Max ha tingut tanta por com tu aquests mesos, i que encara en té. Segur que per això ha reaccionat com ho ha fet avui- va dir-li la Carmela

-És clar. Segur que a hores d'ara ja s'ha calmat. L'Huríem d'anar a buscar, penso jo. Si vols podem intentar parlar-hi nosaltres, per assegurar-nos que estigui prou receptiu... i si veiem que podeu parlar et truquem o el fem tornar- es va oferir l'Helena. El Iago va somriure-li

-Gràcies, nois. De debó que us ho agraeixo molt, però no voldria...-

-Iago, no és molèstia, t'ho asegurem. Teníem ganes de coneixer-te, de veure com era el noi de qui el Max, malgrat tot, estava tan enamorat. Ara ens sabria molt greu anar-nos-en sense haver fet reper ajudar-vos. I més per un malentès-

-És clar, Iago. Ens apreciem molt el Max i a tu, només de sentir com ell parlava de la vostra relació, també et vam anar agafant afecte quasi sense coneixer-te- el Iago va somriure davant de les paraules de la Núria- tenim ganes d'ajudar-vos i ho farem encantats.

-Només ens caldria saber quins llocs acostuma a frequentar el Max pel barri, quins amics hi té...- va comentar la Maria/msanfe

-Dona, sent el dia de Nadal no crec que estigui a casa de cap amic...- va comentar la Judit

-¿Oye, y en la Fusteria no podría estar?- va dir la Marina. El Max els havia explicat que una vegada, després d'una discussió, el Iago i ell s'havien reconciliat allà. Sense paraules, només amb un petó. Llarg i dolç. Potser aquell cop també era allí. Mentre pensava això va veure com el Iago s'aixecava de cop, amb un mig somriure als llavis i la mirada més viva que quan havia començat a parlar de la seva amistat amb el Gonzalo

-Ja sé on pot estar. Segur... us ha parlat algun cop del Peris?-

-¿El bar de su tio?-

-Sí-

-Però déu estar tancat, no?- va dir la Nurieta sense comprendre a què es referia el Iago

-Sí, el bar si. Però no és dins del bar on crec que és el Max. Us ha explicat mai on ens...?- va callar de sobte. Tancant els ulls i sense poder evitar somriure ampliament per primer cop des de la trucada del Gonzalo

-Anem. Crec que ja sé on és. No se m'acuden més llocs- els altres van seguir-lo cap a la porta

-Vols que hi anem nosaltres primer, Iago?- va preguntar-li l'Eva

-No. Vinc amb vosaltres. Necessito parlar amb ell. I així hi arribarem abans que si us dono les indicacions. No dubto que us sabreu orientar molt bé però jo hi vaig cada matí- va voler fer broma. Malgrat les circunstàncies li feia gràcia pensar que el Max podia ser allà. Va recordar l'escena que havia viscut allà feia més de dos anys. Semblava que hagués estat ahir... va notar una mena de pessigolleix a la columna. Decididament, va pensar, si recordar aquell primer petó amb el Max li produia aquelles sensacions valia la pena anar a buscar-lo i explicar-li tota la veritat. El Max havia estat disposat un any i mig enrere a deixar-ho tot per ell. No podia ser que hagués deixat d'estimar-lo. L'havia d'anar a trobar. Havien passat molts obstacles però una relació com la seva, que malgrat tot sobrevivia als contratemps amb bona salut, ho mereixia. Va obrir la porta i va sortir, completament decidit...

Stefany

 
  Total: 74610 visitantes (176795 clics a subpáginas)  
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=