IagoMax
  ElGranSopar4
 

EL GRAN SOPAR

- 4 -

 

El Iago va somriure. Sabia que no s'havia equivocat. El Max estava just on ell imaginava. Ja no se sentia enfadat per la intransigència que el seu xicot havia mostrat una
hora abans. No sabia explicar perquè però, de cop i volta, se sentia molt més unit al Max que mai. No podia evitar-ho. Com tampoc no va poder evitar que la memòria li fes un salt. 9 de novembre del 2008. De cop va notar entre els seus llavis el regust d'una carn tendra, suau, la saliva humida, la frescor, la dolçor d'aquell primer contacte... i de tot allò en feia menys d'un any. El Iago es mirava el Max fixament, sabent que ell ni tan sols l'havia vist. Tornà a somriure. L'haurien de celebrar, aquella data...

-Iago...- Digué l'Helena. El Iago, de cop, tornà a la realitat. Havien fet un pacte, i esperava que sortís bé. Ara només els havia de deixar fer... els seus nous amics.

-Sí, perdoneu... no sé en què pensava. Anéu a buscar-lo. - L'Eva, la Maria*, la Nurieta, el Juanjo i el Jose es van acostar cap el banc on es trobava el Max. El Iago va tenir el temps just d'amagar-se abans que el seu nòvio no es girés cap els nouvinguts. Li havia anat d'un pél... però des d'allí podria escoltar-ho tot. Mentalment, creuà els dits. Tan de bo sortís bé. L'últim que volia era haver de passar el Nadal enfadat amb el Max per un fet que ni tan sols havia passat...respirà fons i es tranquil·litzà. Era una ximpleria. Entre el Gonzalo i ell no havia passat res i el Max tard o d'hora se n'hauria d'adonar. I si no tindria paciència, remouria cel i terrra si calia, per demostrar-li-ho. Després de tot el que havien arribat a passar junts no podia ser que ara es distanciessin per allò.

El Max es va aixecar poc abans que els seus amics arribessin al banc. No sabia què dir, ni tan sols com actuar. Per sort, no va caler que començés a parlar ell.

-Home, per fi et trobem- li digué el Juanjo en to amigable- t'hem buscat per tot el barri i l'últim lloc que ens quedava per mirar era el bar del teu tiet...- el Max se'ls quedà mirant un segons i abaixà momentàniament el cap abans de respondre.

-Nois, sento molt el numeret de fa una estona. L'últim que volia era amargar-vos el sopar però...-

-Però, què?- preguntà la Núria veient que s'aturava

-Però no podria sentir-me més avergonyit del que em sento

-Max, no pateixis, de debó, si nosaltres...- va començar l'Eva

-No es només per vosaltres, també és pel Iago- el Max se la quedà mirant als ulls uns segons abans de continuar parlant. La seva mirada era tan trista que semblava que s'hagués de trencar en qualsevol moment. El Juanjo estigué temptat de dir-li que el Iago era allà, escoltant la conversa i que no calia que patís, perquè no estava enfadat amb ell. Però es va contenir. Cap dels que estaven allà presents li ho hauria perdonat. El Max va prosseguir- no me'l mereixo. Després de tot el què ha passat... sóc conscient que molt pocs nois haurien esperat a que el seu nòvio tornés d'Àfrica ves a saber quan, i sóc conscient què si el Iago no m'estimés no hauria fet tot això. M'he comportat com un estúpid abans, però és que tenia por-

-Però por de què?- preguntà la Núria amb suavitat

-De que se'n vagi. Poc abans de tornar a Barcelona tenia por que les coses entre el Iago i jo no fossin iguals que quan me'n vaig anar. Tenia por d'arribar aquí i adonar-me'n que ens havíem distanciat. El Iago és la persona que més m'estimo d'aquest món. Em sento malament per haver-me'n anat, i em sento malament per haver-lo deixat sol tant de temps però d'altra banda no podia quedar-me aquí...l'únic que em sap greu d'haver marxat és haver-li fet mal al Iago. Abans quan aquell noi ha trucat... he tingut la sensació que els meus temors s'havien fet realitat- el Max es posà una mà davant dels ulls i callà uns segons- merda, no he fet més que espatllar-ho tot...-

-Max, el Iago no està enfadat, no et preocupis...- va començar la Maria

-És clar que déu estar-ho, després del que li he fet... és una de les millors persones que he conegut mai, i la que m'ha estimat més bé... de debó que no me'l mereixo- el Max havia abaixat els ulls. No veia res del que tenia davant. No va sentir, o no va voler sentir els passos. No va voler veure res fins que no se'n va adonar de la presència d'algú que s'havia plantat gairebé davant seu.

-A veure, segueix, segueix una mica més...-

-Iago!- no s'ho podia creure. El tenia davant, havia estat escoltant tota l'estona...el mirava somrient, i no va poder evitar somriure ell també. De cop, el pes mort que se sentia a l'estómag es va fondre, al temps que es perdia dins la mirada carregada de pau que li oferia el Iago

-No s'hi val... això és trampa- va dir. El somriure se li anava fent cada cop més ampli

-Què no s'hi val...?- va començar el Iago. Els seus amics van saber que havia arribat l'hora de marxar

-Bé, nosaltres... us deixem sols- va dir l'Helena. Cap dels dos no li va respondre. Es miraven fixa, tendrament. Mirades plenes de sucre, de mel, de records... hi havia un munt de petons i de moments de complicitat en les seves mirades.

-Vine aquí...- el Max i el Iago es van abraçar i mentre es fonien l'un en els braços de l'altre van saber que aquell Nadal, malgrat tot, seria recordat per ambdós com un dels més dolços de la seva existència. Ara sabien que res els podria tornar a separar. El Max li va fer un petó al coll al Iago, a la vegada que tots dos es deixaven anar i es miraven somrient.

-Iago, ho sento molt...- va provar de fer el Max

-Shhhh- li va respondre el seu nòvio, posant-li el dit índex davant de la boca- ja està, Max. No pateixis. I estigues tranquil perquè tu a mi mai no em perdràs, d'acord? Si t'he esperat tot aquest temps ha estat perquè tenia clar que volia estar amb tu. Entenc els motius que et van portar a anar-te'n, i encara que no fos així. Jo no podria deixar d'estimar-te. Què vols que hi faci, si ets l'amor de la meva vida?- el Max no va poder resistir-se més. Es va acostar lentament als llavis del Iago i li va fer un petó llarg i suau. Els dos van tancar els ulls i quan els tornaren a obrir no van poder sinó tornar-se a abraçar. S'hi van estar una bona estona, prement-se fort els cossos, gaudint de cada instant que es fonia entre els seus braços. Segurs, serens. Plens d'amor.

Només una veu va fer que se separessin parcialment. Una veu coneguda

-Sento interrompre-us, però si continueu aquí fora us congelareu...- era l'Stefany. El Max i el Iago es van girar. Allí hi eren tots. L'Anna, l'Helena, l'Eva, el Juanjo, el Jose, les dues Maries, les dues Núries, la Carmela, la Michelle, la Danielle, la Marina, l'Stefany... els miraven complaguts

-Però què hi feu tots aquí?- va preguntar el Iago somrient

-Quan us hem deixat parlant hem decidit fer camí cap a casa i esperar-vos allà, però ens hem trobat la resta de la colla pessigolla que venien cap aquí i hem pensat de tornar i esperar a que acabessiu de parlar per tornar tots junts

-Però com heu sabut on era el Peris?-

-Bé, quan hem sortit de casa vostra hem decidit preguntar a algú del barri on era el bar del teu tiet i digue'm-ne que he tingut una bona sorpresa...- va dir l'Anna somrient

-Què ha passat?- volgué saber el Max. L'Anna li va respondre amb els ulls brillants

-Resulta que m'he trobat al barri uns antics veïns meus. L'Helena i l'Stefany també els coneixen. La Patricia Guerau i el seu fill Juli. Aquest noi i jo, malgrat que ens portem uns anys, havíem jugat junts de petits. Ells ens han indicat com arribar-hi i ens han fet prometre que un dia aniríem a dinar a casa seva. També han convidat, la Mireia, una amiga comuna que no ha pogut venir a Barcelona, però que el Max coneix perquè treballa a l'hospital de Moçambic. Pel seu caràcter alegre i amigable li diem Myfriend- el Max va assentir somrient, el Iago també va riure

-Ostres, no fotis que coneixíeu el Juli? Doncs va arribar l'any passat al barri. Jo els conec a tots dos- va fer el Iago- de debó que sou una caixa de sorpreses. La Maria resulta que va ser la noia que em va entrevistar a aquell programa de ràdio, i vosaltres tres- les va assenyalar- éreu amigues de la família del Juli, caram, caram...-

-Ja veus- va riure l'Helena- ves a saber si no acabarà resultant que el Juanjo i el teu tiet Peris, Max, van fer la mili junts-

-Ei, ei, no et passis, eh?- va riure el Juanjo. Van començar a riure tots. Se sentien bé, relaxats. Els malsentesos i els temors havien quedat enrere. El Iago mentre es mirava el Max encara somrient, va pesar una cosa... una cosa que se li acabava d'acudir en aquell moment però que havia pensat més d'un cop. Tot i així sempre havia cregut que no arribaria a demanar-ho, no almenys llavors... no fins uns anys més tard. Però perquè no?

-Au, va, nois, anem, que sinó demà ens trobaran convertits en glaçonets- va dir la Carmela. El Iago, en un impuls, va verbalitzar el que ja anava prenent forma dins del seu cap

-Espereu un moment. Abans li he de demanar una cosa al Max. I la hi vull demanar davant vostra perquè no pugui dir-me que no- el Max se'l mirà sorprès, amb els ulls molt oberts i encara un mig somriure als llavis. Li va passar pel cap el què, potser, el Iago estava a punt de demanar-li. Però no podia ser. Quan el va veure agenollar-se davant seu no podia creure's el què estava vivint

-Max- va començar el Iago amb veu ferma- tu i jo tenim un somni pendent encara, te'n recordes? Volem fer junts la Ruta 66. Vull que la fem junts, i vull que la fem aquest nou any que comença. I sobretot, l'únic que ara desitjo és, Max... és que quan arribem al final, acceptis casar-te amb mi... jo mai no he cregut en aquestes coses, però vull cridar al món sencer que estic enamorat de tu i que vull passar la resta de la meva vida al teu costat. I sobretot vull que no oblidis mai aquest viatge que encara ens queda per fer junts... vull que siguis feliç i vull ser amb tu per veure-ho. Què me'n dius?

Stefany
 
  Total: 74260 visitantes (175401 clics a subpáginas)  
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=