IagoMax
  ElGranSopar2
 

EL GRAN SOPAR

- 2 -

 

Per fi segueren a taula. Jo hi eren tots. Els Max observà somrient el seu voltant. Finalment havia vingut més gent de la que tenien previst, però li era igual. Era com un somni tenir-los a tots reunits allí, poder-los presentar la seva parella i la seva llar, i sobretot acostar el Iago a tot allò que havia format part del seu món durant l'últim any. El Iago era al seu costat, parlant alegrement amb el Juanjo. Si no els conegués a tots dos hauria cridat la seva atenció, ni que fos amistosament. Sabia, per la manera en que el seu amic havia mirat el seu noi, que li agradava físicament. El cert, però, és que no li ho podia retreure. Es va mirar el Iago de reüll; estava més guapo que mai. El cert era que l'havia trobat molt a faltar el temps que havia estat fora, més del que s'esperava. Però havia estat necessari. Calia que prengués distància, sinó hauria acabat per avorrir-ho tot. Inclós els que l'estimaven. Inclós els qui ell estimava tant.

- El cas és que la teva cara em sona i no sé de què...- feu la Maria de sobte, mirant-se el Iago

-És curiós. A mi m'ha passat el mateix quan t'he vist. Crec que vam coincidir i va ser fa uns anys...- la Maria arrugà el front. Semblava que feia un esforç per recordar. El Iago també es va quedar uns segons pensatiu

- No ens diguis que vas ser la seva primera nòvia, Maria..- va deixar anar l'Anna, una de les visites inesperades a casa del Max i el Iago.

-Que jo sàpiga el Iago no ha tingut mai nòvia- va dir el Max amb un mig somriure

-Això és el que tu et creus ¿Qui t'ho ha dit que mai no he tingut nòvia?- el Max se'l mirà uns segons obrint molt els ulls

-Ui, ui, ui...- va fer l'Stefany, que seia prop del Max rient.

- Ningú. Però tu no m'has dit mai el contrari ¿En vas tenir, o què?- el Iago va intentar dissimular un mig somriure
-Sí. Una vegada, quan tenia 11 anys. Va durar tres mesos. Era més guapa...- el Max li va donar un copet amistós al braç mentre el Iago reia, i contagiava la resta dels presents. La Maria, de cop, va deixar de riure i se'l va quedar mirant

-Espera! Ja sé de què ens coneixem, Iago. Oi que tu fa uns anys vas anar a una entrevista de ràdio?- el Iago se la va mirar fixament

-Sí- va dir finalment- quan tenia setze o disset anys- es va girar cap el Max un moment i va afegir- en aquella època em vaig barallar amb els meus amics. Al Jota encara no el coneixia però els altres no eren pas gaire diferents. El cas és que em van tornar a portar a un centre d'acollida. Em vaig ficar en algun embolic i per això m'hi van portar...- va mirar de reüll els amics del Max i va prosseguir- ens van portar un dia a la ràdio. Feien no sé quina bestiesa i al centre, una mena d'activitats especials... i ens van portar a la ràdio a parlar-ne... ¿Tu eres...?- va dir dirigint-se a la Maria i somrient

- La ràdio l'havíem creada els alumnes del meu institut junt amb una professora. Jo vaig entrevistar el teu nòvio, Max- va dir rient- si recordo que li vaig fer dos petons... va ser a l'únic...-

-Ah, sí?- va dir l'altra Maria, divertida- caram, Maria, i això que sembles tímida- la Maria va riure

-Oh, el vaig trobar tan guapo...- tots van riure. El Max va probar de fer una mica de broma

-Ei, ei, si li heu de llençar floretes feu-ho quan jo no hi sigui present. Que entre el Juanjo i tu, Maria, m'estic posant una mica gelós...- el Iago, amb un somriure als llavis, li va fer una carícia a la galta al seu noi i aquest li va dirigir una tendra mirada. El Juanjo, que anava a comentar alguna cosa, va decidir callar fins que la màgia del moment no hagués passat. Finalment, el Max va tornar a mirar endavant i el seu amic va començar a parlar

-No sé que dius de mi, Max, que li estic fent jo al Iago perquè t'hagis de posar gelós?- el Max li va somriure

-No sé jo, eh, Juanjo, que te l'estàs mirant amb uns ullets...- els altres van riure

-No pateixis, Max- va dir la Carmela- si el Juanjo s'atreveix a anar més enllà amb el Iago ja el denunciarem per corrupció- el Juanjo se'l va mirar, fingint falsa extranyesa

-Corrupció de què? De menors? Perquè el Iago no és pas menor, que jo sàpiga- entre somriures burletes, els comensals van continuar la broma

-Menor no, però menor que tu segur que si- li va respondre la Carmela, comptant amb el recolzament de la Danielle que asentia amb el cap

-I què?- va intervenir el propi Iago- tant és que ens portem deu anys, quinze o vint, des de quan l'amor té edat?- tots van riure mentre el Max protestava entre rialles

-Ui, Iago, Iago, que diria que t'estàs embalant més del que deuries- va bromejar el seu noi

-Doncs ja ho saps, Max, quan treguem l'ampolla de cava, o no li'n donem al Iago o més valdrà que et tapis les orelles- va dir-li la Nurieta

- No te lo tomes a mal, Max, tienes un novio muy guapo. Estas cosas pasan y tú deberías saberlo- bromejà la Marina

-y jo que pasa, que no soy guapo?- li va respondre el Max amb un somriure

-Tú mucho-

-I tant que sí. A veure si ara et posaràs gelós tu també- li digué la Judit

-Dona, què vols, quan érem a Moçambic no paràveu de dir-me que era molt guapo, que tenia una figura envejable... i ara no pareu de llençar-li floretes al Iago, com no m'he de posar gelós...- el Iago els mirà amb els ulls com dues taronges

-Ui, tot això li deieu?-

-Això i més- bromejà el Jose

-El Max també és molt i molt guapo, Iago- li va picar l'ullet l'Helena

- Doncs a veure si qui s'haurà de posar gelós seré jo- rigué el Iago

-ui, ui que anem de mal en pitjor...- li seguí la veta l'Anna

Mentre reien, el Max pensà que no podia ser més feliç. La Clara era a la presó, sí, i si estaria molts anys. Però tenia el més important al seu costat. Aquells qui l'ajudarien a superar el tràngol. Els seus amics, la seva família i, sobretot, el seu nòvio. La persona que més s'estimava del món. Tingué un rampell i estava a punt de fer-li un petó quan de sobte sonà el telèfon. Tots es quedaren molt quiets uns instants.

-Ja l'agafo jo- digué finalment el Max. El Iago continuà parlant fluixet amb la Danielle, el Jose i l'Stefany fins que el seu nòvio començà a parlar

-Hola, Gonzalo, Vols parlar amb el Iago?- el Iago es quedà molt seriós mirant el telèfon. Perquè redimonis trucava en aquells moments? No li havia quedat ben clar aquella vegada què...? el Max es quedà molt quiet de sobte, escoltant el que li deia el seu interlocutor

-No, Max, de fet m'agradaria parlar amb tu. No sé si ja has sopat, suposo que si. Em sap greu si et destorbo... mira, crec que tu i jo hem de parlar d'una cosa. M'ha costat molt decidir-me però crec que t'ho he de dir. Però no li comentis res al Iago que t'he trucat. No pots continuar enganyat, i jo... jo, potser... has de saber el que ha passat mentre tu no hi eres- el Max havia arrugat el front. El Iago reaccionà

-Max, passa-me'l- el Max no li contestà, li feu un senyal que s'esperés amb la mà- si et plau- va afegir. No va obtenir resposta

-És aquí, el Iago?- va preguntar-li el Gonzalo a l'altra banda del fil

-Sí-

-Em pensava que no hi seria... bé, és igual, perdona. No t'hauria d'haver trucat. Ha estat una bestiesa, un impuls...-

-Diguem el que em volies dir, si et plau. Què vol dir que no puc continuar enganyat? Que ha passat amb el Iago mentre jo era a Moçambic?- el Iago definitivament es va aixecar i es va acostar al seu noi.

-Max, passam el telèfon, si et plau- el Max se'l mirà seriós. El seu noi estigué a punt de retrocedir però decidí quedar-se quiet.

-No és per tu, Iago- li va dir amb veu seca. El Max sentí la respiració del Gonzalo a l'altra banda del telèfon

- Max, deixe-m'ho corre... parla amb el Iago en tot cas, jo no t'hauria d'haver dit res. Perdona...-

-Gonzalo, no penjis-

-Ho sento- va ser l'últim que li va sentir dir. El Max va penjar el telèfon al seu torn i es quedà mirant el Iago. Aquest intentà aguantar-se-la. La realitat era que no tenia res a amagar. Perquè havia de sentir que el Max no es creuria res del que li digués? El seu nòvio dirigí la mirada al seu grup d'amics. S'havien acabat les rialles. El miraven seriosos, sense saber que fer, si havien de parlar o era millor callar i no fer res per acabar amb la incòmoda situació. L'Helena es mirà la Núria i la Maria (msanfe), que seien al seu costat. Les dues li van tornar una mirada carregada d'incertesa. El Max també es preguntava si havia d'inquirir el Iago davant de tots ells. Muntaria una escena, això era segur, però d'altra banda no podia esperar per saber què havien volgut dir les paraules del Gonzalo.

-El Gonzalo m'ha dit que tu m'havies d'explicar alguna cosa, Iago. Que no podia continuar enganyat. Què passa?- El Iago empassà saliva i se'l mirà. No savia si endur-se'l d'allí o començar a parlar... i sobretot, no savia que dir-li...

Stefany
 
  Total: 74610 visitantes (176790 clics a subpáginas)  
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=