El Max està asegut al sofà, tot sol. Sembla pensatiu, i de fet ho està i molt. Fa gairebé un mes que la policia es va endur detinguda la Clara, i ell encara no ha acabat d'aixecar cap. Ha contat des d'un bon principi amb el suport de la seva família, sobretot del Iago, a qui durant molt de temps, mentre la resta dels seus familiars i coneguts li giraven l'esquena, va considerar la seva única família; el més important que tenia en aquels moments. Ho havia considerat així perquè estava segur que el seu nòvio era l'única persona que no li fallaria mai, passés el què passés, per molt que fos el què necessitès d'ell, el Iago havia d'estar al seu costat. De vegades havia desitjat, en les estones baixes que havien tingut al principi, quan el Iago tot just començava a obrir les portes d'aquella nova vida al seu costat que l'havia allunyat de la delinqüència, que tota la confiança dipositada en el Iago no el fes patir en un futur. Potser era la mateixa necessitat, després d'haver tallat amb l'Enric i d'adonar-se que no podia deixar d'estimar el Iago per més que ho intentÉs, de trobar per fi algú al costat del qual pogués ser feliç; però en aquells moments l'únic que volia el Max era saber que al costat del Iago hi trobaria sempre un suport incondicional, algú que sabés estimar-lo i respectar-lo com no ho hava sabut fer encara cap noi.
Ara, nou mesos més tard d'aquells inicis, el Max per fi podia estar segur que aquella mitja taronja que tant havia buscat durant tots aquells anys, havia aparegut. L'amor, el respecte, la comprensió, l'afecte i el suport; en majúscules, es deien Iago. I ell, que hauria hagut de sentir-se feliç com mai i amb ganes de donar-li-ho tot a canvi, estava tan capficat en els seus propis problemes i maldecaps que no havia estat capaç ni tan sols d'adonar-se de tots els esforços que havia fet el seu xicot tots aquells dies, d'ençà de l'empresonament de la seva mare, per animar-lo i distreure'l. Ni ho havia vist ni ho havia sabut veure. Ara li feia mal pensar en la manera com havia tractat el Iago aquells dies. El malhumor i les respostes pujades de to havien estat més sovintejades del que a ell li hauria agradat, reben com a única resposta el silenci del Iago.
Sabia que el seu xicot no es mereixia sinó que li demanés perdó i li tornés amb escreix tot el que havia fet per ell i per retornar-li l'alegria perduda unes setmanes enrere. No feia gaire que la K i l'Eli, a les quals havia explicat la seva situació, amb bones paraules, li ho havien fet notar, i aquell matí després d'estar a punt de discutir-se amb el Iago per una ximpleria el Max se n'havia adonat que no podia continuar com fins llavors. El Iago, per a ell, era el més gran quwe tenia en aquells durs moments i no el volia perdre, allò l'aterrava. I si realment havia estat injust, el Iago no s'ho mereixia. Sabia per experiència que quan dins d'una parella falta comunicació la relació poc a poc s'espatlla fins que arriba un punt que ambdós membres que la formen es perden i els costa molt tornar-se a trobar. Amb l'Enric havia aprés que podia dormir esquena amb esquena d'algú i tenir-lo a anys llum d'ell. I allò no podia passar-li amb el Iago. Era millor parar la situació a temps, posar-hi fre. Si deixava que que el seu estat d'ànim s'interposés en la seva relació arribaria un moment que no...
De cop el Max para els seus pensaments en sec, sent el soroll de la porta. El Iago ja ha arribat a casa, i amb ell el moment de parlar-hi. El Iago apareix al mig del menjador, amb les claus encara a la mà. Les deixa sobre el moble i es mira el Max fent un mig somriure. El Max també li somriu amplement i quan el Iago s'acosta a fer-li un petó li fa lloc al sofà
-Per què no seus?- li pregunta. El Iago sense dir res s'asseu. Li sembla que el Max està massa content Aquell matí l'havia trobat encara ensopit i de mal humor, estava segur que quan arribés a casa li tocaria aguantar una nova ració extra de mala llet, i davant la seva sorpresa semblava que el caràcter li hagués canviat totalment en poques hores.
-Què, com t'ha anat el dia? Pregunta el Max encara somrient, el Iago el mira directament.
-Bé. Però si que estàs content tan de sobte... tenint en compte la cara de pocs amics que feies quan me n'he anat aquest matí no esperava que em rebessis amb aquest somriure ara- el Max li agafa la mà i se l'acaricia acostant-se una mica a ell al sofà
-Estàs enfadat?- pregunta abaixant una mica el cap però amb la mirada fixa al seus ulls. El Iago corba els llavis cap avall i nega amb el cap
-No, qui està enfadat se suposa que ets tu. Només que m'extranya tan de bon humor, soc el mateix que fa unes hores quan me n'he anat- el Max s'acosta la mà del Iago als llavis i li fa un petó. Ell se'l mira desconcertat
-Per això mateix. Ets el mateix que aquest matí m'ha aguantat el mal humor i l'egoisme. I et volia demanar perdó, no tens cap obligació de fer-ho- El Iago apuja les espatlles i abaixa la mirada abans de començar a parlar
-Max, estàs pasant per un moment complicat, no et diré egoista. És normal que estiguis fet una merda amb el que t'ha passat-
-Ja, però a tu també te n'han passat de grosses, Iago, i no ho has pagat amb mi. Mira, he estat pensant i m'he recordat de fa uns mesos, quan encara no estàvem junts, te'n recordes? I jo et defugia- el Iago somriu i asenteix, mirant-lo als ulls. El Max també somriu
- Llavors tenia por d'equivocar-me. De sortir amb algú que em tornés a fer mal. I ara fent valanç me n'he adonat que no podia haver triat millor la persona amb qui volia estar. Perquè no només t'estimo més que a ningú, sinó que sé que passi el que passi sempre podré comptar amb tu. No m'has deixat mai sol encara, Iago. Sempre que he necessitat algú que em fes costat només m'ha calgut demanar-t'ho- de cop el Max, davant d'un Iago que el mira embelesat, amb una expressió molt tendre a la cara, somriu m´és amplement i continua parlant- no, de fet això no és veritat. No m'ha calgut ni demanar-t'ho, tu has estat allà. I em sap greu no haver-me'n adonat fins avui i no haver sabut valorar la persona que tinc al meu costat i que no m'ha deixat sol ni un segon des que van detenir la Clara- El Iago, veient que ha deixat de parlar se li acosta i l'abraça, fent-li un petó als cabells breument
- No passa res, Max- diu en separar-se. El Max li fa un petó als llavis impulsivament
-Sí, si que passa. Ho sento molt, no tinc cap dret a pagar el que m'ha passat amb tu, Iago. Em perdones? Et prometo que no tornarà a pasar més- El Iago somriu
-És clar que si, Max- el Max li torna a fer un petó als llavis, molt tendre. Després amb les dues mans li subjecta la cara i el continua besant. Se separa un moment d'ell, encara subjectant-li la cara amb les mans. Es miren somrient-se als ulls, i el Iago, poc a poc, acosta el seu nas al del Max i se'l frega, el seu noi somriu i li torna a fer un petó, per després abraçar-lo fort
-Què et passa?- li pregunta el Iago
-Què me n'acabo d'adonar de com n'ets d'important per mi- diu fluixet. El Iago riu
-I fins ara no ho savies?- pregunta divertit
-no- contesta el Max. Es queden mirant un instant i llavors, poc a poc, el Max fica la seva mà per sota la samarreta del Iago i li va acariciant l'abdomen i el pit. El Iago, instintivament, se li acosta i li posa una mà a l'espatlla, atraient-lo cap a ell. El Max li fa un petó a la boca, més llarg que els altres, mentre els dos tanquen els ulls
-Necessito que no em deixis mai sol, Iago. Necessito saber que m'estimaràs sempre, saps?- el Iago fa un mig somriure, endolcint l'expressió del rostre i l'acaricia
-I quina mala persona t'ha dit que et vull deixar sol?- pregunta afectuosament. El Max somrient se li acosta per besar-lo de nou, mentre li acaricia els cabells amb la mà. Poc a poc, amb la que encara manté introduída dins la samareta del Iago, se la va traient. El Iago l'ajuda. I quan la camisa ja ha caigut al terra se'l queda mirant als ulls
-Max...- diu molt fluixet
-Shhh- fa ell posant-li un dit davant dels llavis- fa molt que no fem l'amor, no trobes?- el Iago li somriu
-Ara?- el Max asenteix
-Perquè no? Vull estar molt aprop teu, Iago- El Iago, somrient de nou, torna a petonejar-lo, mentre amb les dues mans li descorda la camisa al max i se la treu. Amb els dos torsos nus, el Max acosta el Iago cap a si mateix, mentre aquest, deixant-se caure lleugerament sobre ell el llença sobre el sofà. El Max riu
-Mira que ets animal quan vols, eh?- el Iago somriu
-Doncs encara no has vist res... a més, no se de que et queixes si a tu també t'agrada- el Max també somriu
-No et diré pas que no...- el Iago li fa un petó a la cara i poc a poc va baixant fins al coll. El Max comença a riure
-em fas pessigolles. El Iago, rient també, li posa una mà sobre els pantalons i li baixa la cremallera de la bragueta
-No sé si soc animal o no... però no tinc cap dubte que tu em fas treure l'animal que porto dins- diu rient. El Max arrufa el nas i somriu
-Ara t'has passat- el Iago li col·loca el palmell de la mà obert sobre el pit
-No, és veritat- diu molt fluixet. De cop els pantalons del Max cauen també al terra. El Iago s'incorpora un moment per descordar-se'n els seus de propis. Quan acaba es col·loca sobre el Max de nou i li fa un petó a la boca, davant del somriure d'ell. Quan se separen es miren breument i el Iago li torna el somriure, poc abans de anar baixant fins el seu pit i mossegar-se'l. El Max que mentre el Iago anava baixant li feia petons al cap, torna a tancar els ulls un moment. El Iago li va fent petons, poc abans de bufar-li el melic breument.
-eii- diu rient. Es veu en primer pla la cara del Max mirant-se'l tancant els ulls momentaneament per tornar-los a obrir, arrufar les celles breument i somriure. El Iago de cop es torna a incorporar. El Max es gira, posant-se bocaterrosa sobre el sofà. El Iago se li posa al damunt. Es veu que a la mà i té uns calçotets
-Calçotets fora- diu el Iago fluixet i somrient mentre els deixa caure a terra. De cop, es queda mirant uns instants el clatell del Max, com si examinés alguna cosa que té ganes d'aconseguir, i se'l mossega. Quan ha acabat de fer-ho el Max gira el cap, buscant-lo, i es fan un petó. El Iago li agafa una mà, entrellaçen els dits. Mentre, li va besant l'esquena poc a poc. Mentre el Max tanca els ulls i, obrint una mica la boca, s'abandona del tot.
Stefany
