Moltes gràcies, Ester! Què bé llegir i sentir al Marc!
Jo també espero equivocar-me, perque tot té molt bona pinta. Veig els actors i actrius molt implicats emocionalment, i és que, és clar, la història que es conta és molt forta. El Daniel Holguin fa referència al Pianista, i efectivament, la escena del port d'Alacant quan la vaig llegir em va recordar justament aquesta peli.
I justament parlant del que diu el Daniel Holguin (de qui dedueixo que és comunista pel video de les tres senyores grans que explicaven la seva experiència), es nota molt la tendència de Telemadrid. O sigui, la seva manipulació informativa. El Daniel apareix dient que a ell no li necesiten parlar de bons i dolents. Això pot ser entés com el contrari del que realment vol dir l'actor en el context de les declaracions que apareixen al reportatge, que subratllen la "blancor" de personatges com la Pepita, o el que interpreta l'Anna Wagner, sense dubte la funcionaria Mercedes, un dels personatges més rodons de la novela. (entre parèntesi, la Berta Ojea fa una de les monges, la Zapatones o la Veneno; em vé al cap perque les dues actrius van treballar juntes a "La Señora"
. De fet, precisament el que siguin "blancs" és el que els fa més interessants, i fa que la novela sigui objectiva. Pero això no treu la denúncia de fons de la crueltat que es va exercir cap als vençuts, que és el tema de la novela.
Si es compara amb el que diu l'article del País, el contrast és més gran. Per exemple, el que diu el Marc al Pais és molt clar: "Si les parets de presons com aquesta puguessin parlar!" (El País), en contrast amb un neutre "Es parla de la història d'aquest país, del que va passar" (Telemadrid).
M'ha agradat veure que la Imma Cuesta porta el vestit gris amb flors blanques que apareix a la novela fet per la Pepita, de "alivio de luto" (no sé com es diu en català
. Això significa que surtirà el vestit de flors morades de la Pepita i per tant el Paulino enganxat a ell, recordant-lo. I la contradicció de la Pepita al principi, malparlant del Paulino a l'hora que s'arregla el vestit per a ell, perquè la vegi guapa. Això que em fa recordar tant el seu personatge al Max! Apart de la fortalessa moral d'una persona físicament débil. I de les escenes de les visites. Es molt el que té la Pepita que em recorda al Max.
En canvi, la descripció que es fa (al País) dels dos guerrillers m'indiquen canvis de la peli respecte al llibre. Al llibre el Felipe no apareix mai com a un comunista descregut que vol salvar la seva dona. De fet, una de les coses que més em va sobtar del llibre és que salvessin a la Sole i no a la Hortènsia, i veure fins a quin punt pot arribar la disciplina de partit. Justament el Felipe a la novela és tot el contrari, unicament vol veure la seva dona i no es questiona les ordres del partit. No el veiem preguntar-se per què està salvant la Sole i no ho va fer amb la seva pròpia dona. I en canvi, critica el Paulino perque hagi près una decisió personal salvant la seva germana. Jo suposo que aquest canvi de personatge li fa més humà. El Paulino al llibre és molt comunista, però no és quadrat, els sentiments influeixen molt en les seves accions (li fa arriscar-se massa, ser temerari quan es tracta de les persones que estima) i això és el que té de millor el seu personatge.
I d'ell diuen que és un "valencià de família burguesa". No sé com interpretar això
A la novela és una familia de militars lleials a la Repùblica. Suposo que amb aquesta família volen mostrar-nos el que vam veure al Pianista, el procès de la seva destrucciò per ser el que són.
EDITAT
AHHH! Es molt tard, però no puc deixar de penjar això: he mirat el blog japonès, i han posat dos videos molt interesants del que els espectadors no veiem quan anem a un teatre, de la ma del Bernat (BTV, A escena) i de l'Alba Pujol (TV3, Anima)
Bernat:
http://vimeo.com/21797918
Alba (el dia de la estrena):
http://www.tv3.cat/videos/3421632
El Zambrano pot fer com el final de Solas, un "anys després" particularment emotiu, però deixaria pel mig molt, oi? Es clar que pot concentrar el temps i que passin a la peli més aviat fets que passen temps després al llibre. Ja anirem veient.
