UNA HISTÒRIA ANOMENADA IAGO

- 4 -

28/10/2024

El Iago em va explicar que el Max li va agradar des del primer moment que el va veure, encara que no se n'adonés fins setmanes més tard. Llavors el Max sortia amb un altre noi, l'Enric, el nét del Senyor Felip, i ell, que havia negat davant de si mateix la seva homosexualitat des del primer moment va provar de posar distància entre el Max i ell, i això que durant una temporada va estar vivint al pis de l'àvia Clara, amb l'àvia Berta. La Clara al principi el mirava amb molt bons ulls; ella no ho havia tingut fàcil per recuperar la confiança de la tieta Núria una vegada havia sortit de la presó, i volia fer les coses fàcil a la seva amiga. Li ho devia. La Berta havia fet molt per ella. Però això els meus pares no ho descobririen fins dies després, quan entre ells dos ja havia començat a fer pampallugues la flama de l'amor.

Eren en un bar, la Fusteria, quan l'àvia Clara va entrar a buscar el Max i el va treure d'allí, com intentant allunyar-lo del Iago. Havia descobert que el fill de la seva millor amiga delinquia, i no estava disposada a acceptar un delinqüent per gendre. Deia fer-ho per la seguretat del Max, i no se n'adonava que aquell seria el principi de tot el mal que costaria la mort a la seva millor amiga i la desgràcia del Max.

La Clara va ser capaç d'explicar-li al seu fill que durant la seva època de presidiària, durant la qual havia coincidit amb la Berta, havia apunyalat, per aconseguir drogues una altra interna, la Chus, a qui totes les internes temien. Era capaç de tot. I ho sabien totes, però això no fou suficient motiu perquè la Clara en plena discussió amb ella li prengués el ganivet que la Chus duia a les mans i l'apunyalés tres vegades a l'estómac, fent-li perdre el fill que duia al ventre... la Berta l'encobrí. Mentí per ella i gràcies a la seva millor amiga la Clara pogué sortir de la presó i reunir-se amb la seva filla, la tieta Núria.

Per això, perquè havia pogut refer la seva vida, recuperar la llibertat, la llum del sol sobre el rostre a cada posta de sol gràcies a la Berta, la Clara l'havia recollit a casa seva, a ella i al pare, i li havia donat feina al seu establiment, al quiosc que havia obert no feia ni dos mesos i que va haver-se de vendre per pagar-li l'advocat quan va ingresar de nou a la presó.

Llavors el pare ja se n'hauria hagut de donar que la Clara no els posaria les coses gens fàcils. Havia arribat a explicar al seu fill el secret que havia estat amagant durant tots aquells anys, només per allunyar-lo del Iago. El considerava una mala influència pel Max i per això mai no li va donar una altra oportunitat. AImenys encara quan va saber que ell i el Max estaven junts, l'àvia Clara, convençuda que el meu pare li faria mal al seu fill, el va denunciar a la policia per un robatori que el Iago havia comès abans d'estar amb el Max, on un guàrdia de seguretat, havia resultat ferit. No havia estat pas el Iago qui l'havia apunyalat, sinó el seu còmplice, el Jota, però a l'àvia tan li fou, això... per això la Clara mai no m'havia volgut explicar aquella història? Només m'havia dit que la Chus havia... no podia explicar-me la veritat. L'àvia Clara pensava que jo l'odiava... i m'explicava la veritat estava segura que em perdria per sempre. Sí, havia tingut tres fills... i no se'ls havia sabut guanyar a cap dels tres. I a mi menys que als altres.

El Iago debia llegir en la meva mirada el recel... el mateix recel, ràbia, fredor... que havia sentit ell abans per la Clara... va interrompre el seu relat durant uns segons, i quan jo vaig posar els ulls sobre els seus va parlar-me de la Clara amb un tranquil·litat que després del que m'havia explicat no creia que fos capaç de tenir.

-No la facis culpable del què ha passat, de debò, fill. La Clara s'ha equivocat molts cops, és cert. Però estic segur que t'estima molt, de la mateixa manera que estimava el Max. I si es fica a la teva vida t'asseguro que no és amb altra intenció què ajudar-te. No la culpis després de tots aquests anys- el vaig mirar, mig incrèdul

- Si ella no hagués fet el que va fer... tot seria diferent, ara- vaig dir, penedint-me'n al moment. El meu pare em va somriure, em va semblar fins i tot que em mirava amb un deix d'orgull.

- El Max també pensava com tu, i va acabar perdonant-la. Jo mateix la vaig perdonar, malgrat tot... la Clara estava disposada a donar la vida pel Max. Va matar la Chus davant de la policia només per ell. En aquell moment la vaig perdonar per sempre...- aquell orgull en la mirada del meu pare era perquè jo, amb la meva tossuderia, li recordava al Max... o a ell mateix? Vaig estar a punt de somriure, un moment després em vaig contenir

-Si ella no hagués mort la Chus... no hauria passat res- hi vaig tornar. El Iago parlava serè, no discutia, m'aconsellava com un pare Em va semblar que parlava amb una saviesa i una maduresa gens pròpies del Iago que identificava en el seu relat. Tretze anys en coma li havien pres la joventut, i segurament també la candidesa.

- Hauria passat igual. La Chus hauria acabat per parar-li una trampa, o parar-se-la al Max- en aquell moment vaig rumiar-ho... podia ser que jo odiés la Clara precisament perquè havia disparat a la Chus per salvar el Max? Potser pensava que si la Clara hagués deixat que engarjolessin la Chus sense intervenir ella hauria acabat per sortir deu o quinze anys més tard, per acabar amb la vida del Max i de la dona que li havia fet perdre el seu fill tard o d'hora, però jo hauria pogut... hauria pogut gaudir dels meus pares els primers vint anys de la meva vida... haurien mort... el Max hauria mort, però d'alguna manera la Clara deixant marxar la Chus, deixant-la viure, m'hauria permès viure en el si d'una família feliç, junt amb el Max i el Iago, i ella... em vaig sentir pàl·lid per un moment... aquella opció anava guanyant força dins del meu cap, perquè volia fer-la pagar? Havia de deixar de sentir ràbia vers la Clara Bosch, contra la meva àvia?

- El Max va morir per culpa d'una sola persona. No és la Clara. No ets tu. No et sentis culpable malgrat que tu anessis en el mateix vehicle que ell, fillet... de debò, no hi donis més voltes. Jo mateix vaig cometre l'error d'obsesionar-me i buscar venjança, no obstant, mira perquè em va servir. Per perdre tretze anys de la meva vida... en aquells moments m'era igual, havia perdut el Max, la meva mare... només em quedaves tu. Et prego que em perdonis. Per no haber-me adonat que tu eres prou motiu per no seguir endavant amb la meva ridícula obsessió... no és bo que et sentis culpable, no és bo que la Clara s'hi senti. Allunya de tu aquest sentiment de culpa, deixa que la Clara se'n deslliuri... no mereixem patir més. Ara ja s'ha acabat tot. Cap de nosaltres mereix sofrir més dolor-

-Consideres que faig culpable la Clara del que li va passar al meu pare perquè jo mateix em sento culpable?- vaig demanar, amb por que tingués raó? Quantes vegades havia sentit que jo podia haver mort en aquell atemptat en lloc del Max i del Beni...? Quantes vegades havia desitjat...?

-Jo només et demano que no l'odiïs. Que et perdonis, que la perdonis. Que em perdonis a mi, si et plau. Fa més d'una setmana que he despertat del coma i només et volia dir això- vaig respirar serenament. Em feia mal el cor. Potser l'àvia tenia raó i hauria d'haver esperat a trobar-me amb el meu pare... les llàgrimes purgaven per sortir... i jo no volia plorar davant d'aquell home que prou havia patit a la vida perquè el seu fill, que li era un complet desconegut després de tots aquells anys dormint, plorés les penes que no havia plorat en sa vida davant seu.

-Et prometo que intentaré fer el que em dius, papa- vaig callar un moment, tenia por que aquella paraula que acabava de dir em trenqués la veu quan comencès a parlar una altra vegada- pots explicar-me que va passar? Tinc la sensació que t'he de conèixer per coneixem a mi mateix... necessito saber per perdonar-me, saps?- el meu pare em va somriure, i suaument va allargar la mà i la col·locà sobre la meva. Ens vam abraçar amb la mirada- si vols marxo i un altre dia continuem parlant... si vols. No vull forçar-te a res. No hi tinc dret... perdona'm- vaig dir de cop, pensant que després de tot el que m'havia explicat potser li estava fent més mal que bé amb la meva presència.

-No te'n vagis, Bernat- em va dir- no em fa mal explicar-t'ho tot. Després de tot el què he viscut... no. A més jo també tinc ganes de coneixe't, necessito recuperar el meu fill. Només si estàs disposat a escoltar la història que durant molt de temps t'ha perseguit com un malson, continuaré parlant..- vaig prémer la seva mà, com per encoratjar-lo. El meu pare Iago em va continuar relatant el dolor i l'amor, barrejant-los, un darrere de l'altre, tan seguits... em vaig quedar molt quiet. A mesura que anava parlant jo em vaig sentir alliberat de mica en mica, més fort, més madur, més jo... estava nét. Començava a veure de manera clara la meva vida.

Stefany