IagoMax
  Iago2
 

UNA HISTÒRIA ANOMENADA IAGO

- 2 -

 

2/10/2024


Quan tenia sis anys vaig començar a viure amb la meva àvia. Fins llavors vaig passar la meva curta existència en un centre d'acolllida. Havia viscut els tres primers anys de la meva vida en un orfanat, fins que havia trobat la família que durant tant de temps havia buscat i no havia sabut trobar. En recordo ben poques coses. Només que quan em van explicar que la meva àvia havia sol·licitat fer-se càrrec de mi jo vaig sentir que no en tenia d'àvia, ni de pares, ni de família... em sentia sol al món.
La Clara va procurar fer-me de mare, més que d'àvia, des que va obtenir la meva tutel·la, acabada de sortir de la presó, fins que me'n vaig anar de casa fa un any, fugint d'ella, del passat, de mi mateix, de tot el que havia format part del meu entorn... mai ens vam entendre, la Clara i jo. Una vegada em va dir que havia tingut dos fills, tres si em comptava a mi, i que no ens havia sabut fer de mare a cap de nosaltres. Jo llavors li vaig dir que mai l'havia sentida una mare, i era veritat. Li ho vaig dir tal com em va passar pel cervell, perquè tant me feia ferir els seus sentiments.

Sempre la vaig jutjar culpable de tot el que havia passat. Ara em fa sentir malament, cruel, poc just, el meu tracte sever i fred amb ella i d'altres, quan ens trobem, encara tinc ganes de mortificar-la, fer-la sentir culpable de totes les desgràcies que van concernir el seu fill en vida. Dir-li que tot el dolor que va provocar ella ho havia pagat el seu fill, i fer-la patir de nou. Crec que la Clara, mentre jo vaig ser prop seu mai va poder estar tranquil·la. M'estimava, però alhora sabia que jo la feia culpable del mal irreparable que havia provocat en el seu fill i en la persona que estimava, i potser això al costat del propi resentiment que sentia cap a si mateixa, feia que se sentís incòmoda, abatuda davant la responsabilitat d'haver de lidiar amb un adolescent, a qui pretenia fer d'àvia, quan ni tan sols havia sabut fer de mare.

Crec que jo també l'estimo, a la Clara. I sí, és la meva àvia. Mare de la persona que es va proposar donar-me afecte, caliu familiar, una llar, menjar, il·lusions, esperances... que em va estimar com a fill seu fins i tot abans de conéixer-me, quan només havia vist la meva imatge i prou sobre el paper. Ara sé que prou en té, la Clara, amb el seu propi dolor, no he d'odiar-la. L'he perdonada sabent que ella mai no es perdonaria a si mateixa. Però a cops encara la miro preguntant-me què hauria passat si la Lali no hagués mort, si ella no hagués hagut de fer-se mai càrrec del Max.
Potser el Iago també ho pensava aquell dia a l'hospital, o abans, quan va veure totes les seves il·lusions, la seva vida, morta, perduda entre la ràbia i el dolor. Una vida sense sentit. Una vida que no tenia base. Potser en feu culpable la Clara, o potser se sentia culpable ell mateix.

El Max i el Iago es van conéixer en un moment delicat per a tots dos. El Max havia patit molt. La Lali, la seva veritable mare havia mort de sobredosis quan ell només tenia tretze anys. La Clara i ella s'havien conegut a la presó. Eren engarjolades per tràfic de drogues les dues.

El Max també va passar bona part de la seva infantesa en un centre d'acollida, esperant el moment en que la seva mare sortís al carrer, fos lliure de nou. Una ciutadana lliure, respectable, amb un passat per deixar enrere. Mai fou així, aquell passat era més present que mai quan va sortir de la presó. Tant que la pròpia Lali li va demanar a la Clara que si a ella li passava res, s'ocupés del Max amb afecte i cura, com si li fos mare de debò... potser fou l'últim error de la Lali. O el penúltim, abans de punxar-se aquella agulla que li arrebassà la vida i el futur junt amb el seu fill.

Hagués estat més feliç el Max al costat d'aquella dona que l'havia fet arribar al món? Si la Lali i la Clara no havien sabut cuidar d'elles mateixes, podien fer-se càrrec del Max en plena adolescència? No fou la Clara qui s'acabà ocupant del Max en aquella època de la seva vida, sinó el Quim, el marit de la Clara i pare adoptiu del Max. Pobre Max. La mort l'acompanyà sempre. Potser era previsible que jo em criés en un centre d'acollida. La mort se li presentà, freda, mesquina, castigadora, revestida de patiment i crueltat amb tretze anys, quan li robà la mare.

I més tard als vint, quan s'emportà amb ella el Quim, després d'haver patit un naufragi que li havia arrebassat la vida.

El Max havia navegat en aquell vaixell dos anys, junt amb el seu pare. El marit de la Clara en aquells anys no acceptà mai l'homosexualitat del Max. Ell se sentia incomprès, sol, necessitava el recolzament de l'única persona que li havia sabut fer de pare. Pobre Max; em miro en el mirall i el veig a ell, quan em toco soc el Max per un moment; responc al seu nom, tinc els seus ulls, el seu rostre, la seva expressió, el seu to de veu... Max. Quan creia haver trobat el pare el va perdre. Potser per això es va decidir a buscar el seu propi pare. El Beni i ell no s'entengueren al principi, però de seguida l'acabà estimant. Jo no el vaig conéixer, però només he sentit a dir d'ell que era un home natural, de molt bona fe, simple. Va ser la família del Max durant molt temps, finalment sempre va acabar recolzant-lo en el què era més esencial. Van haver de superar molts entrebancs junts. Però malgrat tenir un pare el Max se sentí sol moltes vegades. La solitud acompanyà tota la vida del meu pare.

Però enmig del naufragi, mentre veia com la relació que mantenia amb un home més jove que ell s'anava enfonsant, aparegué la llum. Coneixé l'amor de la seva vida. Algú que el rescatà, disposat a tot per ell, de la solitud i la desconfiança en l'amor. L'història d'amor més bonica del món.
Des que es van coneixer van saber que havien trobat la persona que complementaria les seves vides, amb qui mai més tornarien a sentir que es perdien en el destí que la vida, injusta i vanidosa de vegades, els tenia preparat. Res no els pogué separar ja. Tot i que en els moments de més inseguretat ambdós van provar d'oblidar-se. El seu amor era tan fort que ni tan sols la mort podria algun dia separar-los...

Stefany
 
  Total: 74363 visitantes (175824 clics a subpáginas)  
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=