El Iago acabà de col·locar els coberts sobre la taula i somriguè. Feia molt que no paraven taula per tanta gent. Des que el Max havia marxat havia sopat sol amb el Beni totes les nits. Però aquella nit era diferent, avui tenien alguna cosa per celebrar. El Max havia tornat. Havia tingut por, molta por que no ho fes, però finalment el seu xicot havia reaccionat. Havia trucat a la porta de casa, s'havien abraçat imentre el Iago feia un esforç per contenir les llàgrimes el Max li havia dit que es quedaria amb ell definitivament, que se sentia amb forces per afrontar l'empresonament de la Clara, i tots els patiments que poguessin suposar un obstacle en la seva vida i que necessitava demanar-li perdó pel mal que li havia fet marxant de la mateixa manera que un any enrere havia necessitat anar-se'n... només li demanava comprensió i confiança. El Iago hauria estat capaç de fer tot el que li demanés sempre i quan es quedés al seu costat per sempre.
De tot plegat semblava que en fes molt i en realitat només havien passat dos mesos. Era 21 de decembre, faltaven pocs dies perquè arribés el Nadal i per celebrar-ho el Max havia proposat al seu xicot fer un sopar amb tots els companys de l'ONG que l'havien acompanyat durant la seva estada a l'Àfrica. Li havia parlat tants d'ells que ja tenia moltes ganes que es coneguessin en persona, i aquella era una bona oportunitat. El Iago mirà el rellotge. El seu xicot havia anat a recollir l'Eva a l'aeroport, la noia, segons deia en Max, amb més empenta i iniciativa de tot el grup. En poques paraules, la seva líder. De fet era així com l'anomenava el Max afectuosament i el Iago sentia que la coneixia de tota la vida. De fet, el seu nòvio era tan explícit parlant dels detalls del caràcter de cadascún dels seus amics que el Iago sentia que podia imaginar-los, i fins i tot, tocar-los, com si els tingués davant. En poca estona, de fet, els tindria. Tenia ganes de parlar de l'estada del Max en el país extranger. Ell se l'havia narrada moltes vegades però creia que li agradaria sentir-la de boca d'aquells que se l'havien arrebatat un any, però que també l'havien cuidat i ajudat talment com li hauria agradat fer-ho a ell. Ara res d'allò importava, però. El Max tornava a ser a casa amb ell, segur, recuperat, feliç amb la seva nova vida. Per al Iago ja no importava res més.
De sobte, sonà el timbre. El Iago s'extranyà, no esperava a ningú tan d'hora. Anà a obrir de pressa i ers trobà cara a cara amb una dona jove, castanya, d'ulls juganers i expressius. Estigué segur d'haver-la reconegut a l'acte però se'n volgué assegurar. Somrigué i començà a parlar
-Hola, soc el Iago, el nòvio del Max. Tu déus ser la... Núria, oi que si?- la dona correspongué al seu somriure i li feu dos petons a les galtes
-Sí, soc la Núria, encantada. Tenia moltes ganes de coneizxe't, Iago. El Max no ha parat de parlar-nos de tu durant la nostra estada al Tercer Món- el Iago la feu entrar
-Me n'alegro. Ja em pensava que s'hauria sentit tan a gust amb vosaltres que s'hauria oblidat de mi completament- la Núria rigué i negà amb el cap
-Doncs ja veus que no. El Max t'ha enyorat molt durant tot aquest temps, t'ho garanteixo. I no m'extranya, pel que m'ha explicat estàveu molt units quan se'n va anar...-
-Sí, però era necessari- respongué el Iago- el Max necessitava desconnectar, allunyar-se temporalment de tot el que li feia mal si no volia fer-me'n a mi. En aquell moment no ho vaig entendre però ara si... bé, i tu què?- feu canviant de tema- el Max em va dir que vindries amb el teu marit...Jordi, es diu?
-Sí- la Núria somrigué ampliament en parlar de la seva parella- està buscant aparcament. Aquests dies les carreteres estan impossibles. He pujat pensant que trobaria el Max aquí, però suposo que déu haver anat a recollir l'Eva a l'aeroport...-
-Sí, exactament. "la líder", com diu ell- la Núria, riguent davant del somriure del Iago, assentí amb el cap
-Sí, té una empenta al·lucinant aquesta dona, s'apunta a qualsevol cosa... d'aquí li ve l'alies. Bé doncs si el Max ha anat a recollir-la s'hi trobarà el Juanjo, també, a l'aeroport. L'Eva em va trucar ahir al migdia i em va dir que arribarien junts- el Iago arrugà una mica el front
-El Juanjo és... el totterreny, no? Aquell que diu el Max que és prou constant i guerrer per defensar el que sigui i, si cal, apuntar-se a un bombardeig?-
-Aquest, aquest- feu la Núria divertida- veig que el Max t'ha estat parlant de nosaltres...-
-No podria ser d'una altra manera-rigué el Iago- us adora. Diu que sou la gent més solidària i compromesa que ha conegut mai. Segons ell sou com una petita família... al final m'hauré de posar gelós i tot- bromejà
-No ho estiguis. De vegades el Jordi fa broma amb el mateix però admeto que part de raó no li falta. És dur deixar la gent que estimes, en el meu cas els meus dos Jordis, per anar-te'n a l'Àfrica a salvar vides però això no vol dir que t'oblidis d'ells ni per un segon. Jo em sento molt orgullosa de la feina que faig i cada cop que ajudo a algú que ho necessita penso que m'encantaria compartir-ho amb el meu marit, la meva mare... fins i tot amb el meu fill que només té dos anys. I sé que al Max li passa el mateix amb tu- el Iago li somrigué agraít. Estava a punt de respondre quan de sobte sonà el timbre.El Iago s'acostà a l'intèrfon
-Déu ser el Jordi- sentí dir a la Núria darrera seu. Era el Jordi, sí. Acompanyat pel Max, el Juanjo i l'Eva, que ja havien arribat. El Max, feliç de poder reunir la persona que estimava i aquells que havien estat la seva família durants els últims mesos de la seva vida els presentà a tots i el Iago pogué comprovat que el seu noi els havia descrit a la perfecció. El Jordi li semblà un home molt agradable, i pensà que feia molt bona parella amb la Núria. L'Eva li semblà decidida i madura, tal com se l'havia descrit el Max i congenià de seguida amb el Juanjo, un home més gran que ell però tan enrollat que arribà a pensar en broma que si no estimés el Max bojament potser hauria provat de llençar-li els trastos i tot...
-Qui falta ara?
-La Michelle, les dues Maries, el José, la Judit i la Danielle... i crec que ningú més. Quan arribin començarem a sopar. El Iago somrigué, i feu un petó al Max, en un impuls. Estava content. Aviat començaria tot...
Stefany
